Benvinguda primavera

El sol tot just comença a escalfar. És un sol càlid i tebi, tímid i una mica vergonyós. És un sol que et mira des de la seva alçada i, amb magnificència, et diu: Ja pots sortir que encara no cremo.
Tu, fa estona que t’has desenganxat amb peresa dels llençols, uns llençols que t’han mostrat la seva vessant més afectuosa al llarg de la nit, que t’han acaronat amb tendresa i que, sense voler-ho, han fet que retardessis el moment d’alçar-te, però que, finalment, no han pogut evitar que contactessis amb el resplendent astre. Tens els cabells despentinats i el color blau dels teus ulls fa que defugis l’esguard suau però insistent de l’estrella solar.
Surts a la generosa terrassa del reduït habitatge. Busques amb la mirada una cadira lliure de la pols que s’ha anat acumulant durant l’hivern i t’hi asseus. Guaites el teu entorn com si descobrissis de nou el paisatge tantes vegades contemplat. És el moment de percebre i sentir els canvis esdevinguts.
Al carrer, rambla avall, les famílies han sortit de casa i s’hi passegen. Porten vestits de colors vius. El roig, el turquesa, el marfil i el taronja hi són presents com donant la benvinguda a la nova estació. La lleugera brisa desplaça les seves veus i les converses t’arriben amb tot detall com volent convidar-te a participar d’una vida que desconeixes. Els crits desencaixats dels infants et transporten a un temps passat, un temps d’ingenuïtat i d’innocència. Un temps que ni tan sols el pots relacionar amb l’escalfor del sol d’aquest país.
El so intens d’una sirena et retorna a l’actualitat. Pares atenció al brunzit del trànsit i t’imagines el color de cada soroll, vermell per a les sirenes, verd fosc per als autobusos i gris, extremadament gris, per als cotxes. Cada temporada té els seus colors i cada temporada, com acomplint un ritual, fas l’exercici d’imaginar-te’ls de nou.
Et sents observat. El gos de la veïna estudia cadascun dels teus moviments. Ell també dóna la benvinguda a la nova estació. L’animal se sent cofoi de mostrar-te el color cru del seu pelatge lluent i saltironeja darrere els insectes marcant un territori que mai ha estat seu. Al costat, la seva mestressa, una dona cansada i desgastada, fa neteja de les plantes velles, les mortes, les que no han suportat la gebrada diària i, delicadament, diposita les restes en una caixa, una caixa també vella i desgastada. És el taüt de les plantes, el fèretre de les flors. Ho fa sense cap ritus, sense litúrgies, sense sentimentalismes. Ella no sap que des del teu discret observatori espies els seus moviments igual que el seu gos espia els teus. Després treu d’una altra caixa les flors noves que posarà per substituir les velles i les pansides. Ara, la veïna, no sembla fatigada. Els colors de la nova vida li han donat l’aire que li faltava.
La roba blanca i eixuta dels terrats et saluda. Semblen les onades del mar que fugisseres van i vénen. Tanques els ulls, el teu esperit es desplaça i recordes. T‘allunyes fins que la teva imaginació et fa tocar amb la polpa dels dits l’esclat de les onades, aquell esclat escumós, blanc i fred del que fugies divertit quan encara no tenies ni edat de recordar. Sents una esgarrifança. El cel ennuvolat dels teus records eclipsa l’escalfor del gaudi actual. Afortunadament el so de l’aleteig rabiós d’una garsa riallera contribueix al teu retorn. Els teus llavis carnosos i molsuts somriuen amb picardia, vols parlar i narrar les sensacions viscudes però saps que no series just amb la intensitat de les vivències i ho desestimes.
T’hi quedaràs assegut una estona més. Seguiràs observant els colors vius de les famílies, el caminar nerviós dels adolescents, la misteriosa vida de les veïnes i el vol alegre de les aus nouvingudes fins que sentiràs que el sol, ara arrogant i poderós, allarga el seu braç i et toca amb una escalfor més intensa com volent mostrar amb actitud agosarada el que és, ha estat i serà, l’astre rei.
Ester Bueno